Que és un accident de treball

La legislació recull la definició legal de l’accident de treball, i és recollida en l’article 115.1 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS):

S’entén per accident de treball tota lesió corporal que el treballador pateixi degut o per conseqüència del treball que executi per compte d’altri.

Aquest concepte té tres elements bàsics:

1. Lesió corporal: La lesió implica una acció violenta i sobtada produïda per un agent extern que provoca un dany, ja sigui físic, psíquic o psicosomàtic.
2. Compte d’altres: Treballar sota la contractació i directrius d’un empresari individual o societat. No obstant això, l’acció protectora de la seguretat social també s’amplia encara que de forma més limitada als treballadors per compte propi.
3. Nexe causal entre el treball i la lesió: La lesió corporal ha de ser conseqüència del treball:

• Manera directa: Causa directa de l’acció de la feina. Exemple: Caiguda d’un operari en una obra.
• Manera indirecta: Existència d’actes íntimament lligats amb la relació laboral que provoquen la lesió. L’exemple més clar és el treballador que té un accident de treball de camí a la feina. Els anomenats accident in itinere.

Hi ha una presumpció iuris tantum, és a dir, una presumpció que estableix la llei i que admet prova en contra a favor del treballador, que tota lesió soferta durant el temps i el lloc de treball es considera accident de treball.

Supòsits que sí que té la consideració d’accident de treball

La LGSS conté una relació d’accidents que tenen la consideració d’accident de treball.

1. Accidents in itinere: Els que pateixi el treballador en anar o en tornar del lloc de treball.
2. Activitat sindical. Els que pateixi el treballador en ocasió o com a conseqüència de l’acompliment de càrrecs electius de caràcter sindical, així com els succeïts en anar o en tornar del lloc en què s’exerceixin les funcions pròpies d’aquests càrrecs.
3. Mobilitat funcional. Els succeïts amb ocasió o per conseqüència de les tasques que, tot i ser diferents a les de la seva categoria professional, executi el treballador en compliment de les ordres de l’empresari o espontàniament en interès del bon funcionament de l’empresa.
4. Actes de salvament. Els esdevinguts en actes de salvament i en altres de naturalesa anàloga, quan uns i altres tinguin connexió amb el treball.
5. Malaltia contreta a la feina que no està catalogada com a malaltia professional. Les malalties, que contregui el treballador amb motiu de la realització del seu treball, sempre que es provi que la malaltia va tenir per causa exclusiva l’execució del mateix.
6. Malaltia prèvia agreujada en el treball. Les malalties o defectes, patits amb anterioritat pel treballador, que s’agreugin com a conseqüència de la lesió constitutiva de l’accident. És a dir tota malaltia prèvia que tingui el treballador, però que es vegi agreujada amb la feina i que disminueixi la capacitat del treballador per a realitzar les tasques habituals del seu lloc de treball és considerat per la jurisprudència com accident de treball.
7. Complicacions d’un accident. Les conseqüències de l’accident que resultin modificades en la seva naturalesa, durada, gravetat o terminació, per malalties intercurrents, que constitueixin complicacions derivades del procés patològic determinat per l’accident mateix o tinguin el seu origen en afeccions adquirides en el nou medi en què s’hagi situat el pacient per a la seva curació.

Supòsits que es presumeixen com accident de treball

Es presumeix que són accidents de treball, excepte prova en contra, les lesions que pateixi el treballador durant el temps i en el lloc del treball. Un cop demostrada aquesta circumstància, és l’empresari qui ha de demostrar que la lesió, trauma o defecte no es va produir a conseqüència de la realització de la tasca.

En aquest sentit, es consideren accidents de treball aquells produïts durant el temps a disposició del treballador o guàrdies, i el temps de menjar, descans o entrepà quan tingui la consideració de treball efectiu.

Supòsits que no es consideren accident de treball

1. Força major: Els que siguin deguts a força major estranya al treball, entenent, la que sigui de tal naturalesa que no tingui cap relació amb el treball que s’executava en ocórrer l’accident. En cap cas es considerarà força major estranya al treball la insolació, el llamp i altres fenòmens anàlegs de la natura.
2. Comportament dolós del treballador: Els que siguin deguts a dolo o a imprudència temerària del treballador accidentat. S’exclou d’aquest supòsit la imprudència professional que és conseqüència de l’exercici habitual d’un treball i es deriva de la confiança que aquest inspira. D’altra banda aquesta culpabilitat no serà un supòsit excloent si és realitzada per un tercer o per l’empresari.

L’accident in itinere

Es consideren accidents in itinere als accidents de treball que pateixi el treballador en anar o en tornar del treball del treball des del domicili del treballador. En aquest sentit, només tindrà aquesta consideració els que es produeix en el desplaçament indispensable que qualsevol treballador ha de realitzar obligatòriament per acudir al seu lloc de treball.

Aquest concepte es construeix en base a dos conceptes i la connexió entre ells:

el lloc del treball i el domicili del treballador. En conseqüència, s’exigeix ​​per qualificar un accident com a laboral “in itinere” la simultània concurrència de les següents circumstàncies:

1. Finalitat: La finalitat principal i directa del viatge estigui determina pel treball (element teleològic)
2. Trajecte habitual: El trajecte habitual i normal que s’ha de recórrer des del domicili al lloc de treball o viceversa (element geogràfic)
3. Temps prudencial: Dins el temps prudencial que normalment s’inverteix en el trajecte (element cronològic); o, el que és igual, que el recorregut no es vegi alterat per desviacions o alteracions temporals que no siguin normals i obeeixin a motius d’interès particular d’un grau que trenquin el nexe causal amb l’anada o la tornada del treball.
4. Transporte habitual: que el trajecte es realitzi amb mitjà normal de transport (element de idoneïtat del medi).

Tenint en compte l’evolució que es produeix en les diferents formes de transport i en els costums personals i socials, la noció de domicili s’amplia per incloure llocs de residència o , fins i tot, d’estada o menjar diferents de la residència principal del treballador.